Ser mare o pare consisteix a estimar els fills i filles, gaudir-ne, intentar fer de pare/mare de la millor forma possible i establir un vincle sa i adequat amb l'infant o adolescent per entendre les seves necessi­tats i demandes.

La parentalitat construeix un lloc infantil per a l'infant on la cura, la seguretat i l'estimació són pilars fona­mentals de constitució del seu psiquisme.

La mare o pare ha de poder transmetre energia, respecte, paciència, flexi­bilitat, confiança, il·lusió, comprensió..., i exercir amb entusiasme totes les responsabilitats que comporta ocupar aquesta posició, en la mesura que cada situació ho permeti.

Com a pares ens cal aprendre i prendre decisions enmig de les moltes informacions educatives a què estem sotmesos.

A l'iniciar un temps de criança hi pot haver moments d'intensos dubtes o neguits, també conflictes, que formen part d'una evolució normal d'aquest procés de creixement i desenvolupament únic en cada infant. També cada mare i pare és únic, i cadascú parteix de les seves inquietuds i interrogants, en funció de la seva pròpia història, per encarar aquesta nova situació.

És important anar-nos adaptant i ajustant als canvis evolutius a partir de la comprensió de les necessitats de l'infant i la seva cura, donant respostes a les demandes que aniran sorgint a cada moment en funció del ritme i estil propi del desenvolupament de l'infant.

Els pares, en un primer temps, som els principals protagonistes del creixement de l'infant. Poc a poc, al llarg d'aquest procés de creixement, s'hi sumaran altres figures que aniran complementant la visió i representació que es té del fill o filla, amb altres punts de vista.

Els pares/mares, adults, som els encarregats d'observar, escoltar, acompanyar, pensar, interpretar el món per donar-li sentit i prendre decisions a fi d'educar el seu fill o filla en la transmissió de valors que, de ben segur, repercutirà en la construcció del psiquisme (pensament, conducta, emocions...) de cadascú.

El cervell humà, poc a poc, i a mesura que creix, es desenvolupa a través de l'activitat de les xarxes cere­brals. Es localitzen les zones o àrees més rellevants per una habilitat o funció determina­da però no només n'involucra a una sola sinó que existeix una activitat coordinada de diferents àrees cerebrals.

Això ens informa que funciona com un tot, interconnectat i que integra en el seu funcionament les dife­rents parts:

• el costat dret que ens ajuda a experimentar les emocions i a interpretar els senyals no verbals.
• el costat esquerre que ens ajuda a pensar de manera lògica i a organitzar els pensaments.
• la part inferior que ens permet actuar intuïtivament i prendre decisions relacionades amb la super­vivència, les reaccions més viscerals.
• la part superior on s'elabora la funció reflexiva, i que ens orienta cap a la connexió i les relacions.
• una part del cervell se centra en la memòria; una altra, en prendre decisions morals i ètiques.

Ara bé, tota aquesta feina, aquest treball que fa el cervell no podria succeir sense la intervenció d'un altre, algú que en posició d'adult, exercirà les funcions parentals, estimularà aquest desenvolupament a través de l'amor, la cura i la protecció, i propiciarà que s'estableixi un vincle essencial i imprescindible entre l'infant i els seus pares/mares

El procés d'educar s'inicia en la infantesa; és un procés on tot primer et "donen" (coneixements, valors, creences, hàbits). Les experiències viscudes ens condicionen, però no ens determinen de manera absoluta.

Posteriorment es va configurant la construcció de la personalitat de cadascú a través d'aquests coneixe­ments adquirits, de les experiències viscudes, de l'estat emocional en que ho hem rebut i de respostes que hi donem o no.

Aquesta configuració de la personalitat ens fa avançar en la capacitat de reflexionar, de gestionar els es­tats emocionals, de prendre decisions raonades, i de mantenir relacions socials en l'entorn on vivim.

Per això us proposem que llegiu aquests consells que us propsem, segons l'edat del vostre fill/filla

ACOMPANYEM EL NOSTRE FILL/FILLA EN CADA ETAPA

Etapa de 0-3 anys

És una de les etapes més importants del desenvolupament del esser humà.

Quan l'infant està disgustat, en primer lloc, connecta emocionalment amb ell. Quan hagi recuperat el control i estigui receptiu, podràs parlar-hi, posar paraules al que li ha passat, i així donar-li respostes, aju­dar-lo a conèixer-se i establir-hi normes, si cal. Aquesta és una forma d'educació emocional. Es tracta de ser-hi presencialment i ser el reflex dels seus sentiments amb senyals no verbals, com ara abraçar-lo, ex­pressar-li empatia amb la mirada i fer-li saber que l'entenem.

Quan les emocions del teu fill o filla estan desbocades, ajuda'l a poder explicar el que li ha passat i l'ha pogut alterar tant. És una forma de posar en marxa el cervell esquerre i donar sentit a les seves emocions (a allò que li ha passat), i sentirà que es pot controlar ell mateix. Per molt petit que sigui, és bo acostu­mar-se a reconèixer i posar nom als seus sentiments. Amb els infants petits, els cuidadors han de ser els seus "contacontes". Han de posar paraules o interpretar el que ha passat. Amb humor i tot observant la fascinació que els genera el que fan els adults.

Quan un infant viu una situació molt estressant, és bo poder activar el cervell superior intentant que pen­si i pugui reflexionar sobre el que passa, en comptes que activi el cervell inferior on només hi ha reacció, sense reflexió. A ningú li agrada que li diguin que no. El "no" resulta especialment ineficaç en els infants molt petits.

Aprofita si el teu infant vol explicar i repetir una història (una cosa que li ha passat o un conte que li has explicat). En lloc d'interrompre'l o fer-li anar ràpid, és important saber que, per molt que et molesti escol­tar o repetir el mateix moltes vegades, la narració d'històries i vivències condueix a la comprensió, curació i integració neuronal.

---

Etapa dels 3-6 anys

Posar paraules al que ha passat. Construir un relat. En aquesta etapa, els infants necessiten que, quan passa alguna cosa més o menys important que els afecta, els adults (mares/pares/cuidadors) prenguin la iniciativa. Si es tracta d'una experiència més o menys intensa, una vegada hàgim connectat amb ell o ella, es pot iniciar el relat quasi immediatament. Per ex. "He vist com pujaves al gronxador i quan t'hi has assegut has patinat i has caigut a terra! Ha estat així?". Si l'infant continua el relat, ja està bé, però si no ho fa, pots continuar-lo tu. "Aleshores t'has posat a plorar. Jo he vingut de seguida...".

Posar límits és necessari, però no diguem "no" més del compte. Si no ens agrada que parli malament, en lloc de dir-li només: "No m'agrada que parlis així", podem dir: "Podries dir el mateix d'una forma més educada o bé més amable?". Si ell hi pensa i dona una resposta de canvi, s'ha d'elogiar que hagi proposat una alternativa. Ha fet funcionar el cervell superior!

En aquesta etapa, als infants els encanta moure's. Si estan enfadats, una vegada hàgim validat i reco­negut els seus sentiments, podem convidar a que moguin el cos. Resulta una forma molt útil per canviar l'estat d'ànim.

És molt important contar històries de qualsevol cosa que passi, tant si és bona com si és dolenta. Els en­canta sentir una vegada i una altra la mateixa història de qualsevol esdeveniment de la seva vida. Fent això es fomenta la curació i la integració.

És important fer preguntes que activin la seva memòria. Per ex. "Què li ha semblat a la professora el di­buix que li has portat?", "Te'n recordes del que vam fer ahir quan vam anar a veure l'àvia?". També van bé els jocs de memòria.

Ensenya'ls a respirar lentament i profundament. Fes-los tancar els ulls i imaginar escenes que han vis­cut i els agraden. Per ex. "Tanca els ulls i imagina que estàs a la vora del mar mirant les onades i escoltant el soroll del mar".

Estimula la diversió en família: germans i germanes, cosins i cosines, avis i àvies, també amb amics i cone­guts més propers.

Aprofita les situacions de conflicte en què es troba (amb germans o germanes, a l'escola, o bé amb les mares/pares) com una oportunitat per aprendre/ensenyar-li a relacionar-se amb els altres.

---

Etapa dels 6-9 anys

Quan l'infant s'ha disgustat, primer connecta amb ell emocionalment. Després, explica tu com creus que se sent. Alhora, utilitza el llenguatge no verbal per consolar-lo. Les abraçades i el contacte físic, juntament amb expressions facials d'empatia, són eines que ajuden a apaivagar les emocions intenses. Després s'ha de buscar la solució al problema i, segons les circumstàncies, potser cal establir-hi disciplina, normes i/o límits.

Ajuda el teu fill o filla a poder explicar el que ha passat i el que l'ha alterat. Tant si es tracta d'un problema major com menor, pots iniciar el procés de la narració de contes gairebé immediatament. Mentre que amb infants més petits és possible que hagis de ser tu qui expliqui la major part de la història, i amb in­fants grans pots deixar-los prendre la iniciativa, en aquesta edat cal cercar un punt intermedi. Fes moltes preguntes: "De veritat no t'has adonat que hi havia un toll d'aigua?", o: "I què ha fet la senyoreta quan ell t'ha dit això?", "I després que ha passat?". Es tracta d'ajudar-lo a recordar i a organitzar el seu pensament per tal que ho pugui expressar en llenguatge verbal.

Pot ser útil confeccionar un llibre casolà amb dibuixos fets per ell mateix o bé fotos per tal de tornar a recordar una història inquietant, o per tal de preparar l'infant per a una cosa que li fa por, com pot ser anar al dentista o administrar-li una vacuna.

En situacions d'estrès, demana-li al teu fill o filla que reflexioni, planegi i decideixi.

Evita el recurs del "Perquè jo ho dic". Explica les teves raons, anima'l a fer preguntes i, fins i tot, negocia i fes el possible per arribar a un acord. Tu, en posició d'adult, ets qui pot exercir l'autoritat positiva (amoro­sa, respectuosa i responsable) i reconeguda per l'infant en la relació. El pots conduir a proposar diferents formes d'abordar la disciplina o aprendre una lliçó. Quan estimulem el pensament, és menys probable que rebem una resposta reactiva i d'enfrontament.

Fomenta l'empatia i la comprensió del mateix infant mitjançant diàlegs reflexius sobre com se senten els altres i sobre les seves pròpies intencions, desitjos i creences. Deixa que s'enfronti a decisions i situacions difícils. Evita resoldre els seus problemes, en tot cas intenta ajudar i que es pugui sentir acompanyat en la seva decisió o solució. És normal que pugui cometre petits errors o que les seves eleccions no siguin del tot encertades. En aquestes etapes l'objectiu principal és aconseguir un desenvolupament cerebral (cog­nitiu i emocional) òptim per al futur.

Ajuda els teus fills i filles a exercitar la memòria oferint-los moltes oportunitats de recordar. Qualsevol lloc o qualsevol moment és bo per parlar de les seves experiències perquè pugui integrar els seus records implícits i explícits. És especialment important quan es tracta dels moments més transcendents de la seva vida, com ara experiències amb la família, les amistats, o els rituals iniciàtics. Només cal fer-li pregun­tes i animar-lo a recordar per ajudar-lo a rememorar esdeveniments importants del passat, cosa que permetrà comprendre millor el que li passa al present.

Explicar-los que, quan necessitin tranquil·litzar-se, poden senzillament aturar-se i fixar l'atenció en la res­piració.

És molt positiu que tota la família sàpiga, respecti i pugui fer tot allò que li agradi a cadascú dels seus membres, intentant fer-ho plegats. Divertir-se i crear records agradables de forma intencionada.

Ensenyar als infants a interpretar senyals no verbals. Això es pot fer en forma de joc (arrufar el front, treure la llengua, arrufar el nas...)

---

Etapa de 9-12 anys

Quan està disgustat, escolta primer i després explica com se sent el teu fill o filla. No ens hem de mostrar condescendents ni parlar amb superioritat. Senzillament hem de repetir el que hem sentit i utilitzar se­nyals no verbals. Encara que sigui gran, necessita el nostre afecte.

Ensenya al teu fill o filla el respecte que comporta parlar amb sinceritat i de forma directa. Té l'edat sufi­cient per sentir i entendre una explicació lògica d'una situació i qualsevol conseqüència resultant.

És molt important validar els seus sentiments. Podem expressar de forma explícita el que observem: "És normal que estiguis disgustat, jo també ho estaria". Hem de facilitar el relat del que ha passat. Fem pre­guntes i no deixem d'estar presents. Deixem que expliqui la seva història quan ho necessiti. Ha de poder parlar del que li està passant, però no podem obligar-lo a fer-ho. Hem de ser pacients, estar presents i deixar-lo parlar quan estigui preparat. Si no vol parlar amb nosaltres, li podem proposar que ho escrigui o bé trobar algú amb qui pugui parlar.

És la pitjor edat per dir "Perquè jo ho dic". S'ha de mantenir l'autoritat en la relació, però sempre que es pugui, s'ha de parlar amb el fill o filla de les diferents opcions i negociar i acordar amb ell o ella les regles i la disciplina, i així tenir present el compromís que cada part ha adquirit. Hem de ser respectuosos men­tre l'ajudem a millorar la seva capacitat reflexiva i demanar-li que participi a l'hora de prendre decisions i proposar-hi solucions. S'han de presentar dilemes als fills i filles. Cal fomentar l'empatia i l'autocompren­sió a través de diàlegs que condueixin a la reflexió sobre com se senten els altres i les pròpies intencions, desitjos i creences.

Recordem: hem de deixar que s'enfronti a situacions i decisions difícils, fins i tot quan cometi petits errors o les seves decisions no siguin totalment encertades. L'objectiu és aconseguir un desenvolupament òp­tim del cervell en el futur.

Explica clarament al teu fill o filla com pot canviar l'estat d'ànim movent el seu cos. Sobretot quan està disgustat, explica-li que li pot ser útil fer una pausa, aixecar-se i moure's. Proposa-li, si cal, anar a fer un volt en bici o a peu, o fes alguna activitat físicament activa amb ell o ella, que pugui comportar atenció, ima­ginació, col·laboració i sobretot plaer. Fins i tot pot anar bé interrompre una activitat per fer estiraments.

---

Etapa de >12 anys

És l'època de plena pubertat, marcada pels canvis biològics i que es concreten en el cos de forma gene­ralitzada, en les nenes una mica abans que en els nens.

Aquesta transformació del cos, de caire real i precisa, implica deixar el període d'infància i entrar en el que anomenem les adolescències, que no són altre cosa que les respostes particulars, que cadascú fa, davant aquesta realitat que és la pubertat.

Així serà molt important, en la mesura que es pugui, tenir molt present com adults i pares/mares de la persona adolescent el respecte, l'escolta i una mirada valenta i que traspuïi confiança en el tracte, per tal que es pugui sentir-se acompanyada i ajudada en el fet de sostenir-se com a persona durant aquesta travessia-transició en que s'abandona el món de la infantesa i s'empeny cap al món dels adults i les res­ponsabilitats

És una etapa de conflicte amb la família, on els símptomes que expressen malestars, pors, dubtes i desit­jos sorgeixen en els diferents àmbits de la vida quotidiana. És un temps de rebel·lió juvenil, on no és fàcil que els adolescents s'adrecin als l'adults de forma directa, i per això cal estar atents a altres maneres que tenen per dir les seves coses. Caldrà buscar i construir espais on la paraula circuli i permeti parlar i alleujar els malestars propis d'aquesta etapa.

Caldrà ubicar i aprendre a suportar, per part dels pares/mares, aquest no saber de la causa en les seves conductes, les seves expressions i els seus silencis que, molt sovint, la persona adolescent ens presenta. Caldrà tenir paciència i aprendre a discriminar quan una conducta pot començar a ser un crit d'ajuda i ja no és una simple actitud de rebel·lió juvenil.

Haurem de trobar i inventar recursos que ens permetin establir un vincle nou, donar un lloc positiu, en el sentit de no fixar a la persona adolescent en una posició on no mereix cap valoració positiva o que se li transmeti un missatge que no farà res en la seva vida, i evitar respostes que puguin conduir a l'exclusió.